Al·lèrgies i intoleràncies alimentàries: què són i en què es diferencien

Què és una al·lèrgia alimentària?

Una al·lèrgia alimentària és una reacció del sistema immunitari contra una proteïna d’un aliment. Per a la resta de la gent, aquesta proteïna és inofensiva. En la forma més coneguda, el cos fabrica anticossos de tipus IgE contra ella. La propera vegada que hi arriba, aquests anticossos desencadenen l’alliberament d’histamina i d’altres substàncies, i apareixen els símptomes.

Tres trets la separen de tota la resta.

• La reacció es produeix quasi sempre davant de proteïnes. Llet, ou, peix, marisc, fruita seca, cacauet, llegums, blat, fruites i verdures poden desencadenar una reacció davant d’alguna de les seves proteïnes.
• N’hi ha prou amb molt poca quantitat. Una molla, una traça o l’oli on s’ha fregit l’aliment poden desencadenar-la.
• És ràpida. Els símptomes apareixen gairebé sempre durant les dues primeres hores, i sovint en minuts.

El que es nota va de picor a la boca, urticària o llavis inflats fins a vòmits, dolor abdominal, tos, ofec i baixada de tensió. Parlem d’anafilaxi quan s’afecten la pell i, a més, la respiració, la tensió o l’aparell digestiu. També quan apareixen de cop ofec, tancament de gola o baixada de tensió, tot i que la pell estigui bé. És una urgència [5].

L’al·lèrgia alimentària mediada per IgE afecta fins al 10 % de la població, sobretot els més joves [6].

Què és una intolerància alimentària?

Una intolerància no la provoca el sistema immunitari. És un problema de digestió o d’absorció, i el mecanisme més freqüent té dues versions.

• Falta o baixa un enzim. Passa amb la lactosa. Si la lactasa de l’intestí no dona l’abast, la lactosa no es trenca, arriba al còlon i allà la fermenten els bacteris.
• El transport se satura. Passa amb la fructosa i amb el sorbitol. L’intestí els absorbeix fins a un cert punt, i el que sobra fermenta igualment.

Pels dos camins el resultat s’assembla: gas, inflor, sorolls, dolor i de vegades diarrea, unes hores després de menjar. Molesta molt i condiciona el dia. Però no posa en risc la vida, i no es dispara amb una traça. Depèn de quant.

Aquest «quant» és el que més canvia la vida de qui en té. Segons l’autoritat europea de seguretat alimentària (EFSA), no hi ha un llindar de lactosa únic, perquè la tolerància varia molt entre persones [1]. Tot i així, la gran majoria de qui no digereix bé la lactosa en tolera 12 g de cop amb poques molèsties o cap [1]. És més o menys el que porta un got gran de llet, d’uns 250 ml. Quant en toleres tu i on s’amaga la lactosa ho explica la guia de la intolerància a la lactosa.

Amb la fructosa i el sorbitol passa el mateix, amb altres xifres. Les tens aliment per aliment a la guia de la intolerància a la fructosa i a la guia de la intolerància al sorbitol.

Hi ha una excepció que convé conèixer. La intolerància hereditària a la fructosa és un error congènit del metabolisme, i no va de quantitats. Sol manifestar-se a la infància, quan es comença a prendre fruita, tot i que de vegades es diagnostica ja de gran. La porta una unitat de metabolopaties. Si és el teu cas, el que ve a continuació sobre llindars no et serveix.

En què es diferencien una al·lèrgia i una intolerància?

La diferència cap en una frase. En l’al·lèrgia el problema és contra què reacciona el teu cos; en la intolerància, quina quantitat tolera el teu cos.

Es poden tenir les dues alhora, i no és estrany. Algú amb al·lèrgia a les LTP pot a més digerir malament la lactosa. Llavors la feina consisteix que, en ajuntar les dues llistes, el que queda continuï sent una dieta completa.

Serveixen els tests d’IgG que es venen a les farmàcies?

No. És la pregunta que més arriba a la consulta, i la resposta estalvia anys de dieta innecessària.

Els tests d’IgG contra aliments no diagnostiquen res. Es venen a farmàcies i centres privats i tornen una llista de vint o de dos-cents aliments marcats. Molta gent els retira tots. Les guies europees de diagnòstic d’al·lèrgia alimentària recomanen no fer servir la IgG ni les seves subclasses per diagnosticar-la, perquè no hi ha evidència que les avali [4].

El dany està descrit [4]. Restriccions innecessàries, una dieta més pobra, despesa i pitjor qualitat de vida. I el risc contrari, donar per bo un aliment que sí que et fa mal.

La IgG contra un aliment, com a molt, indica que l’has menjat. És una resposta normal del cos.

Tampoc no diagnostiquen res la bioressonància, l’anàlisi del cabell, l’anàlisi de sang al microscopi ni la kinesiologia. A Alimmenta no els fem servir ni els interpretem. Si en portes un, el primer que fem és deixar-lo de banda.

El dèficit de DAO se sol esmentar molt juntament amb la migranya i la histamina dels aliments. No hem trobat cap guia de societat científica que el reconegui com a diagnòstic amb una prova de DAO en sèrum validada. Per això no el tractem com una intolerància més. La relació entre alimentació i migranya sí que té recorregut, i l’explica la guia d’alimentació i migranya.

Finalment, hi ha molèsties que no són ni al·lèrgia ni intolerància. Un àpat copiós, molt greixós, molt ràpid o molt tardà dona símptomes semblants sense que al darrere hi hagi una IgE ni un enzim. Si tens l’intestí irritable, el mapa és un altre. Ho explica la guia de la dieta baixa en FODMAP, una dieta temporal en què la reintroducció permet valorar el resultat.

Com es diagnostica una al·lèrgia alimentària?

La diagnostica al·lergologia, i l’ordre dels passos importa.

1. Història clínica. Què vas menjar, quant, què et va passar, quant va trigar, quant va durar i si es va repetir. Sense això, cap prova significa res.
2. Prova cutània o IgE específica en sang, només per als aliments que assenyala la història. Un panell de vint aliments demanat a cegues dona positius sense significat, i després costa anys desfer-los.
3. Prova de provocació oral controlada, a l’hospital, quan la història i les proves no coincideixen. És la que confirma, i també la que permet reintroduir aliments a la dieta.

Tenir IgE contra un aliment s’anomena estar sensibilitzat, i no equival a ser al·lèrgic. El diagnòstic surt de la història clínica juntament amb la prova, mai de la prova sola [4].

Per això repetim tant una regla. No retiris l’aliment abans que et vegin, perquè retirar-lo a cegues esborra just la informació que necessita l’al·lergòleg.

Com es diagnostica una intolerància?

La porta el teu metge de capçalera o digestiu. La prova de referència és la d’hidrogen expirat. Prens una dosi del sucre que s’estudia i es mesura l’hidrogen, i també el metà, que surt a l’alè durant les hores següents.

El consens europeu sobre proves d’alè fixa les dosis [7]. Per a la intolerància a la lactosa, 25 g de lactosa; per veure si s’absorbeix malament, de 25 a 50 g. Per a la fructosa, de 20 a 25 g [7]. Amb el sorbitol no dona una pauta per a adults, i en infants demana aclarir i estandarditzar millor la prova [7]. Per això el test de sorbitol no està validat com a prova diagnòstica.

Aquest mateix consens separa dues coses que es confonen molt. Malabsorció és que el sucre no s’absorbeix, i és el que mesura l’alè. Intolerància és que, a més, et dona símptomes. Per això el registre de símptomes forma part de la prova [7]. Les xifres del resultat les interpreta el teu metge juntament amb els teus símptomes. Un alè positiu sense símptomes no és una intolerància, i no justifica retirar l’aliment.

Hi ha una altra dada útil per evitar restriccions innecessàries. Per sota de 25 g de fructosa no hi va haver molèsties en voluntaris sans, ni tan sols en els qui absorbien malament la fructosa [7]. Vint-i-cinc grams és bastant més del que porta una peça de fruita.

Què canvia a la compra quan ja tens el diagnòstic

Canvia una cosa diferent segons el que tinguis, i barrejar-ho complica la vida.

Amb una al·lèrgia, cal revisar les etiquetes i evitar les traces. A la Unió Europea hi ha 14 substàncies o grups que causen al·lèrgies o intoleràncies i que s’han de declarar sempre, destacats a la llista d’ingredients [2]. Són cereals amb gluten, crustacis, ous, peix, cacauets, soja, llet, fruits de closca, api, mostassa, grans de sèsam, diòxid de sofre i sulfits, tramussos i mol·luscs. En un restaurant també t’han d’informar d’aquests al·lèrgens [2]. El «pot contenir» no està regulat de la mateixa manera. És voluntari i no diu quant. Pots consultar «Al·lèrgies en introduir aliments en nadons».

Si la teva al·lèrgia és a les LTP, hi ha una capa més, els cofactors. Les reaccions greus per LTP no són rares, i sovint les facilita l’exercici o l’alcohol [3]. Per això el consell ha de ser individual, per evitar exclusions innecessàries i reduir aquests cofactors [3]. No hi ha una quantitat d’alcohol segura per a la salut (OMS): com menys, millor; i cap en l’embaràs, la lactància, la infància, si has de conduir o si la teva medicació no ho permet. Si prens antiinflamatoris sovint, comenta-ho amb el teu metge. El detall és a la guia de l’al·lèrgia a la LTP.

Amb una intolerància, cal conèixer el teu llindar. Es tracta de saber quant toleres, en quin moment del dia i juntament amb què. Gairebé ningú no ha de retirar el sucre sencer. Per a la fructosa, la guia de la fructosa porta la taula per aliment i el menú setmanal sense fructosa, la setmana resolta. El sorbitol s’amaga sobretot en els productes «sense sucre» i en els xiclets, i ho explica la guia del sorbitol.

Quins errors veiem més a la consulta?

• La llista que només creix. Cada vegada que alguna cosa et prova malament es retira un aliment més, i no en torna cap. Als dos anys en queden sis i els símptomes continuen allà.
• Provar a casa si ja es tolera. En una al·lèrgia amb risc d’anafilaxi, la reintroducció es fa a l’hospital i amb mitjans a mà.
• Confondre sensibilització amb al·lèrgia. Una IgE positiva a un aliment que menges cada dia sense problema no és una al·lèrgia.
• Menjar amb por. De vegades la por a una reacció fa evitar cada cop més àpats, restaurants o viatges. Això es treballa a la consulta, de vegades amb l’equip de psicologia a més del de nutrició.

Les guies europees de maneig de l’al·lèrgia alimentària ho diuen des de l’altre costat. Recomanen continuar prenent els aliments que sí que es toleren, per mantenir una dieta variada [6]. I avisen que les dietes d’evitació sense supervisió i allargades més del compte tenen risc nutricional, sobretot en els més petits [6]. Retirar aliments sense necessitat també té un cost.