GLP-1 i trastorns de la conducta alimentària: riscos i cribratge

Per què es fa un cribratge abans de començar?

Un consens internacional d’experts, publicat a World Psychiatry, recomana preguntar a tothom si té o ha tingut un trastorn de la conducta alimentària abans de prescriure-li un GLP-1 [1]. Proposa fer-ho amb un qüestionari breu, de tres a cinc preguntes, en qualsevol consulta que prescrigui el fàrmac, també a l’atenció primària [1].

Són preguntes per iniciar la conversa. Si apareixen senyals, donen pas a una valoració més completa amb salut mental, i el resultat pot canviar la indicació o la freqüència de les revisions. Per això convé respondre-les amb calma i sinceritat, encara que el trastorn quedi lluny en el temps.

Si te’l prescriuen sense preguntar-te sobre això, pots treure el tema tu. N’hi ha prou que expliquis si has tingut dificultats amb el menjar i quan. A la primera visita no cal que donis més detalls dels que vulguis.

Per què pot ser diferent si hi ha antecedents d’un trastorn alimentari?

El fàrmac redueix la gana i les ganes de menjar. En persones que han tingut un trastorn amb restricció, aquest fre pot reforçar patrons que ja coneixen. Passa igual amb la semaglutida (Ozempic, Wegovy) i la tirzepatida (Mounjaro), perquè les tres marques actuen de manera semblant sobre la gana.

Una anàlisi de 25 assaigs va trobar que aquests fàrmacs redueixen moderadament els afartaments i la sensació de descontrol amb el menjar [2]. Alhora, augmenten la restricció cognitiva, que és el control deliberat de quant i què es menja [2]. Els assaigs tenien limitacions i calen estudis millors [2].

Per menjar menys, aquest control pot ajudar. En qui ha tingut anorèxia o bulímia, és precisament el que cal vigilar. Per això, en general, el consens recomana no fer servir aquests fàrmacs si hi ha un trastorn actiu, sobretot anorèxia, anorèxia atípica o bulímia amb molta restricció [1]. Si hi ha antecedents, demana prudència encara que el trastorn estigui superat [1].

El que veiem a consulta

Preguntem pels antecedents relacionats amb l’alimentació a tothom qui comença un GLP-1, també a qui no els esmenta. Costa explicar-ho. Hi pesa la por que retirin un tractament que per fi funciona pel que fa al pes, i de vegades la vergonya de tornar a parlar d’una cosa que semblava superada.

També veiem persones que ja prenen el fàrmac i noten que controlen el menjar amb més rigidesa que abans. Convé comentar-ho aviat, sense esperar que vagi a més. Com més aviat se’n parla, més fàcil és ajustar l’acompanyament.

Una altra situació freqüent és la de qui no té antecedents i comença a sentir-se culpable per menjar, encara que mengi quantitats raonables. En aquests casos treballem la idea que tenir poca gana amb el fàrmac és esperable i que menjar el que cal continua sent part del tractament, sense convertir cada àpat en un examen.

Què vol dir vigilar «amb prudència» si el trastorn ja està superat?

Haver superat un trastorn no vol dir que el risc sigui zero. El consens demana fer-ne un seguiment més estret, sense descartar el tractament d’entrada [1]. A la pràctica, això vol dir revisions més freqüents al principi i preguntes explícites sobre la relació amb el menjar, a més del pes.

Començar o no un GLP-1 si hi ha antecedents és una decisió compartida. La preneu entre tu, qui et prescriu el fàrmac i, si és possible, qui et va tractar el trastorn. Si vols treballar la relació amb el menjar mentre t’ho penses, pots fer-ho a la consulta de psiconutrició.

Com canvia l’acompanyament nutricional si hi ha antecedents

Si tens antecedents d’un trastorn alimentari, acordarem amb tu i amb l’equip especialitzat una pauta regular i suficient, adaptada a les teves necessitats, sense objectius calòrics rígids ni llistes d’aliments prohibits.

El pes es valora a consulta quan toca, i també parlem d’energia, força, son i de com et sents quan menges. Si psicologia porta el tractament, la pauta nutricional s’hi coordina i en segueix el ritme.

Si apareixen senyals d’un trastorn alimentari

Si apareixen senyals d’un trastorn alimentari, t’oferim una valoració especialitzada sense esperar a la revisió següent i coordinem l’atenció nutricional amb Psicologia i amb qui prescriu el tractament.

Expliquem com encaixa tot això en el conjunt de l’acompanyament a la guia de fàrmacs GLP-1.

Serveix un GLP-1 per al trastorn per afartament?

De moment, cap GLP-1 té aprovat el tractament del trastorn per afartament. L’anàlisi de 25 assaigs va observar menys afartaments amb aquests fàrmacs, sobretot en estudis amb persones diagnosticades, tot i que els assaigs eren de qualitat limitada [2]. Un assaig petit amb liraglutida no va trobar diferències en els afartaments respecte del placebo, tot i que sí que hi va haver més pèrdua de pes [3].

El consens demana més assaigs abans de recomanar-lo i, si hi ha un trastorn diagnosticat, psicoteràpia alhora que el fàrmac [1]. Si tens afartaments, el tractament de base continua sent psicològic, i el teu metge decideix si es fa servir el fàrmac.

Un GLP-1 pot causar un trastorn alimentari?

No se sap amb quina freqüència passa. Els experts ho consideren possible i demanen vigilar-ho, sobretot en qui ja ha tingut un trastorn [1]. La majoria de les persones que comencen el tractament no tenen antecedents, i el cribratge serveix per detectar qui es troba en una altra situació.

En una enquesta a persones adultes dels Estats Units amb un trastorn de la conducta alimentària, una de cada tres havia fet servir alguna vegada un GLP-1 [4]. Una de cada deu n’havia fet un ús indegut [4]. És una xifra d’aquesta població concreta i no es pot extrapolar a qui comença el tractament sense antecedents.

El cribratge busca que facis el tractament amb algú que també tingui en compte la teva relació amb el menjar.