Infrapès, normopès, sobrepès i obesitat: què signifiquen i què no

Què mesura l’IMC i què no mesura?

L’índex de massa corporal (IMC) s’obté dividint el pes en quilos per l’alçada en metres elevada al quadrat. Segons l’Organització Mundial de la Salut, és un indicador indirecte del greix i no el mesura directament [1]. Dues persones amb el mateix pes i la mateixa alçada tenen el mateix IMC, però poden tenir composicions corporals diferents: una pot tenir més múscul i l’altra, més greix.

Un exemple amb 70 quilos i 1,70 m. 1,70 per 1,70 és 2,89, i 70 dividit per 2,89 dona 24,2. El càlcul no diu de què està fet aquest pes.

Altres mesures, com el perímetre de cintura, ajuden a interpretar el resultat [1]. L’IMC classifica el pes, però el diagnòstic necessita alguna cosa més.

Quins són els punts de tall de l’infrapès, el normopès, el sobrepès i l’obesitat?

En adults, el sobrepès comença amb un IMC de 25 i l’obesitat, amb un de 30 [1]. L’infrapès és un IMC per sota de 18,5 a partir dels 18 anys [2]. Entre 18,5 i 24,9 hi ha el pes saludable [3], el tram que solem anomenar normopès.

L’obesitat es divideix en tres classes: de 30 a 34,9, de 35 a 39,9 i de 40 en amunt [3]. La guia espanyola d’obesitat tanca el tercer grau en 49,9 i n’afegeix un quart a partir de 50 [4].

Si has vist taules que situen l’infrapès per sota de 20, no segueixen el punt de tall actual, que és 18,5 [2].

Aquests punts de tall serveixen per a qualsevol edat, quantitat de massa muscular i origen?

No del tot. Són punts de tall per a adults i s’han d’interpretar amb tres precaucions.

L’edat. Aquestes taules no serveixen per a infants i adolescents: s’utilitzen gràfics d’IMC ajustats per edat i sexe [3]. A partir dels 65 anys, la guia britànica d’obesitat recomana interpretar l’IMC amb prudència [3]. Cal tenir en compte les altres malalties i què pot fer la persona en el seu dia a dia. També és possible que un IMC una mica més alt protegeixi a aquesta edat [3].

El múscul. Quan hi ha molta massa muscular, l’IMC dona una idea menys precisa del greix [3]. També passa a la inversa: amb poca massa muscular, un IMC entre 18,5 i 24,9 pot amagar un excés de greix [4].

L’origen. En persones d’origen sud-asiàtic, xinès, d’altres orígens asiàtics, de l’Orient Mitjà, africà negre o afrocaribeny, els llindars són més baixos. El sobrepès va de 23 a 27,4, i l’obesitat comença a 27,5 [3].

L’IMC es va crear a partir de població caucàsica i és menys precís en altres orígens [4]. També ho és durant l’embaràs, després de la menopausa, en menors de 18 anys i quan hi ha molta retenció de líquids [4]. A més, s’aplica igual a homes i dones; per això es recomana interpretar-lo, juntament amb la cintura, segons el sexe, l’edat i l’origen [4].

Com mesurar la cintura i què aporta

El perímetre de cintura completa l’IMC. Es mesura dret, amb la cinta paral·lela a terra, a mig camí entre l’última costella i la cresta ilíaca (l’os del maluc), després d’expirar [4].

En població caucàsica, a partir de 94 cm en homes i 80 cm en dones augmenta el risc. A partir de 102 i 88 cm, respectivament, el risc és més alt [4]. La mesura és més útil quan l’IMC és inferior a 35, perquè per sobre d’aquest valor costa més distingir el greix de dins de l’abdomen [4].

La guia britànica d’obesitat proposa, amb un IMC inferior a 35, dividir la cintura per l’alçada [3]. L’objectiu és que la cintura sigui inferior a la meitat de l’alçada, és a dir, una relació inferior a 0,5 [3]. Serveix per a homes i dones, per a qualsevol origen i també quan hi ha molta musculatura [3]. Entre 0,5 i 0,59, el risc de diabetis tipus 2, hipertensió i malaltia cardiovascular és més alt; a partir de 0,6, encara ho és més [3].

Si fas 170 cm, la meitat són 85 cm. Si la cintura supera els 85, és una dada rellevant encara que l’IMC sigui al tram intermedi.

El pes i la salut són el mateix?

No. Per a la guia espanyola d’obesitat, l’IMC és una mesura de mida, no de salut [4]. Un IMC de sobrepès no vol dir, per si sol, que estiguis malalt. I una analítica amb resultats normals no elimina el patiment relacionat amb el menjar.

Per això, en la primera valoració es mesuren la pressió arterial als dos braços, la glucosa en dejú, l’hemoglobina glucosilada (un resum de la glucosa dels darrers mesos) i el colesterol [4]. A més, fixar-se només en l’IMC pot fer que es jutgi la persona per la seva mida [4].

Quan una valoració completa ho confirma, l’obesitat és una malaltia crònica, relacionada amb un excés de greix que perjudica la salut [4]. A la guia d’obesitat expliquem què implica i com s’hi dona suport. Si el teu objectiu és perdre greix a poc a poc i conservar múscul, comença per la dieta per aprimar-se.

Quan convé consultar per infrapès o sobrepès?

Un IMC per sota de 18,5 mereix una visita mèdica si no l’has buscat [2]. Si, a més, el menjar s’ha convertit en una por o una norma, primer cal la valoració de l’apartat següent, abans de qualsevol pauta per guanyar quilos. Si realment cal augmentar de pes i el metge no hi ha trobat cap altra causa, tens la pauta a la dieta per guanyar pes.

Un IMC entre 25 i 29,9 no és una urgència pel valor en si. Es valora juntament amb la cintura mentre l’IMC sigui inferior a 35 [3], i amb la pressió arterial, la glucosa i els lípids [4]. Amb un IMC de 30 o més, el marc és la guia d’obesitat enllaçada més amunt.

En tots dos extrems, si el pes baixa o puja sense que hagis canviat res del que menges, el primer pas és consultar el metge. L’alimentació no permet esbrinar-ne la causa.

Què veiem a consulta quan algú arriba amb una etiqueta sobre el seu pes?

Hi ha tres situacions que es repeteixen gairebé cada setmana.

• Entendre el tram com un diagnòstic. La calculadora classifica el pes; la valoració la fa una persona que té en compte la resta.
• Pesar-se a tota hora després de veure l’etiqueta. El número es converteix en una preocupació diària i no aporta gaire més que la primera vegada.
• Voler guanyar quilos sense saber per què s’han perdut. Si el pes ha baixat sense buscar-ho, primer el metge n’investiga la causa.

Si tens por de menjar

Hi ha conductes que una pauta d’alimentació no pot resoldre. La guia britànica sobre trastorns de la conducta alimentària demana tenir-les en compte [5].

• Un IMC molt baix o molt alt per a l’edat.
• Una pèrdua de pes ràpida.
• Restringir el menjar quan ja hi ha infrapès.
• Evitar els àpats amb altres persones.
• Una preocupació pel pes o la figura que ocupa tot el dia.
• Compensar el que s’ha menjat amb vòmits, laxants o exercici.

El risc d’un trastorn de la conducta alimentària és més alt entre els 13 i els 17 anys [5]. Si hi ha sospita, aquesta guia demana no decidir l’ajuda només a partir de l’IMC i derivar de seguida a un equip especialitzat adequat a l’edat [5]. A Alimmenta, això vol dir començar per psicologia especialitzada abans que per una pauta d’alimentació. Si t’hi reconeixes, no esperis que el número «s’ho mereixi».