ARFID o trastorn d’evitació/restricció alimentària: què és i quan cal demanar ajuda

Què és l’ARFID o trastorn d’evitació/restricció alimentària?

En l’ARFID s’evita menjar o es redueix la quantitat o la varietat d’aliments. Aquesta dificultat persisteix i pot tenir conseqüències nutricionals, de creixement o socials [1]. No s’explica pel desig d’aprimar-se ni per una preocupació per la imatge corporal [1]. La valoració comprova si una altra malaltia o una dificultat per empassar expliquen què passa [1].

Hi ha diferents maneres de viure-ho. Algunes persones senten una aversió intensa a determinades textures, olors o aspectes. D’altres temen una conseqüència de menjar, com ennuegar-se o vomitar. També hi pot haver molt poc interès pel menjar o per l’acte de menjar. Aquestes experiències es poden combinar en una mateixa persona [1][2].

La dificultat pot començar durant la infància i mantenir-se després, o aparèixer més endavant. També afecta persones adultes [1][2]. Per això convé escoltar què li passa a cada persona, sense donar per fet que l’edat explica el problema.

L’ARFID és un dels trastorns de la conducta alimentària menys coneguts; a la guia general de TCA expliquem els altres i quan cal demanar ajuda.

En què es diferencia de tenir poca gana o ser selectiu amb el menjar?

Una preferència alimentària aïllada no equival a ARFID. La diferència es veu quan l’evitació persisteix i té un cost per a la salut, el creixement o la vida social [1]. De vegades la persona aconsegueix menjar prou quantitat d’uns pocs aliments. Tot i així, pot evitar els àpats compartits o viure amb molta angoixa quan surt de casa [1].

La bàscula, per si sola, no resol el dubte. La valoració aplega la història alimentària, l’estat nutricional, el funcionament diari i les possibles causes mèdiques [3]. Una persona pot necessitar ajuda encara que des de fora sembli que menja bé. També pot tenir poca gana per una altra causa que requereixi atenció mèdica.

Si la dificultat per menjar limita les teves activitats, mereix atenció encara que els altres no vegin el problema.

Quins senyals indiquen que va més enllà de menjar poca varietat?

Menjar menys de manera persistent preocupa quan ja té un cost: perdre pes o, durant la infància, no guanyar-ne el que s’espera; tenir carències nutricionals; necessitar batuts nutricionals o una sonda per menjar prou; o deixar de menjar amb altres persones [1].

També importa l’esforç invisible. Un àpat pot requerir tanta anticipació que la persona acaba renunciant a plans. A consulta veiem que aquesta dificultat pot quedar amagada quan només es pregunta quins aliments accepta. Preguntem com afecta el seu dia, sense convertir la resposta en un diagnòstic per si sola.

Quan deixa de ser una etapa de selectivitat infantil?

Durant la infància hi pot haver etapes de selectivitat sense que hi hagi cap trastorn [1]. Cal valorar-ho quan la restricció persisteix i afecta el creixement, la nutrició o la vida familiar i social [1][3]. Un professional pot revisar-ne l’evolució i descartar altres dificultats alimentàries.

Obligar l’infant a menjar alguna cosa per comprovar si pot fer-ho no aclareix el diagnòstic. Si el dubte és sobre hàbits generals segons l’edat, consulta la guia d’alimentació infantil.

Quin paper té l’alimentació i quin paper no té?

La nutrició ajuda a saber si la persona cobreix les seves necessitats i quines carències cal estudiar. També permet adaptar el suport alimentari al que pot tolerar avui. Aquest treball forma part d’una avaluació més àmplia, juntament amb l’atenció mèdica i psicològica [1][3].

Una llista d’aliments per provar a casa no substitueix aquest procés. Tampoc no convé imposar reptes amb el menjar ni retirar de cop allò que la persona accepta. L’equip acorda els passos segons el motiu de l’evitació, la seguretat física i el context [1][2]. Si se sospiten carències, l’equip clínic decideix quines proves i suports calen.

Com s’aborda i a qui cal adreçar-se primer?

El primer pas és una valoració mèdica i psicològica especialitzada que revisi el risc físic i el motiu de la restricció [1][3]. Es pot fer des de l’atenció primària, amb derivació a un equip especialitzat. Si hi ha signes de desnutrició, la valoració mèdica és prioritària [4].

L’abordatge s’adapta a la persona. Psicologia especialitzada treballa la relació amb el menjar i la por o l’evitació. Nutrició valora les necessitats i acompanya l’alimentació. En algunes situacions també hi participen logopèdia o teràpia ocupacional, per dificultats per empassar, habilitats orals o sensibilitat sensorial [2][3].

La recerca sobre tractaments específics per a l’ARFID continua creixent. Hi ha enfocaments psicològics prometedors, però els resultats no permeten prometre una solució única per a totes les edats [2]. El que veiem a consulta ens porta a preguntar abans de proposar canvis: cada dificultat té una història i un grau de risc diferents.

El que veiem a consulta

El dubte freqüent és si convé esperar que passi quan encara s’accepten alguns àpats. Mirem què passa amb la salut, el creixement si es tracta d’un menor, i la participació en la vida diària. Esperar només perquè la persona sembla que està bé pot retardar una valoració necessària [4].

També apareix la idea de començar amb una pauta nova i demanar ajuda si no funciona. Quan se sospita ARFID, primer cal demanar una valoració especialitzada. Una pauta individual pot donar suport al procés després d’avaluar el risc i les causes [1][3]. Ningú no ha de demostrar que la seva dificultat és prou greu intentant menjar per força.

Prepara la primera consulta

Per explicar la dificultat, anota des de quan passa, quines situacions l’intensifiquen i què ha canviat en la vida diària. Pots explicar si hi ha por d’ennuegar-se o vomitar, rebuig sensorial o desinterès per menjar. Són pistes que ajuden qui et valori a entendre què passa.

Si la consulta és per un menor, explica com han evolucionat els àpats i si et preocupa el creixement. Convé esmentar qualsevol dificultat per mastegar o empassar perquè l’equip valori a qui ha d’incorporar [3]. No cal esperar a tenir una llista perfecta de símptomes per demanar hora.