Trastorn per afartament: què és, senyals i com s’aborda

Què és el trastorn per afartament?

El trastorn per afartament comporta episodis recurrents en què la persona sent que ha perdut el control mentre menja. Sovint van acompanyats d’un malestar intens després. La valoració té en compte el conjunt del que passa i amb quina freqüència es repeteix [1]. Pots consultar «Què fer després d’un afartament».

El terme «afartament» s’utilitza sovint per a qualsevol àpat abundant. En l’àmbit clínic també importa l’experiència de pèrdua de control. Importen la repetició i el malestar que interfereix en la vida quotidiana. Per això, un professional pregunta pel patró complet abans de valorar si hi ha un trastorn [1].

El trastorn per afartament comparteix l’episodi d’afartament amb la bulímia nerviosa. En el primer no apareixen habitualment les conductes compensatòries que caracteritzen la segona [1]. Si hi ha vòmits o ús de laxants, convé explicar-ho durant la valoració, sense intentar classificar-ho pel teu compte. La guia dels trastorns de la conducta alimentària explica en què s’assemblen i es diferencien els diversos trastorns.

En què es diferencia de menjar molt de tant en tant?

Un àpat més abundant del que és habitual pot passar sense que hi hagi cap trastorn. La diferència és un patró repetit de pèrdua de control i malestar significatiu [1]. Una celebració, unes vacances o un dia difícil no són suficients per treure conclusions.

Les preguntes útils són unes altres: si vas sentir que no podies parar, si torna a passar i quant d’espai ocupa a la teva vida. A consulta s’explora sense judicis.

La valoració especialitzada serveix precisament per distingir situacions diferents. També permet reconèixer altres dificultats que mereixen atenció, encara que no encaixin en una etiqueta concreta [2].

No cal que esperis a trobar la paraula perfecta per explicar què et passa.

A qui pot afectar i quina relació té amb les dietes restrictives?

El trastorn per afartament pot afectar persones de diferents edats, gèneres i cossos [1]. No hi ha cap aspecte que permeti reconèixer-lo. Tampoc no hi ha una única causa: hi intervenen factors biològics, psicològics i socials [1][3].

En algunes persones, les restriccions alimentàries formen part d’un cicle. S’intenta controlar més el menjar, arriba un episodi de pèrdua de control i després apareix la culpa. Aquesta culpa pot portar a restringir de nou. Haver seguit pautes restrictives no vol dir que la persona hagi causat el problema; el cicle ajuda a entendre què el pot mantenir.

No tothom ha fet dietes abans, i no convé reduir experiències tan diferents a una sola explicació. En la valoració es pregunta per la història alimentària, l’estat d’ànim, la salut física i el context, per entendre què et passa.

Si el que més et preocupa són les ganes de menjar al final del dia o l’ansietat pel menjar, la guia sobre l’ansietat pel menjar tracta aquestes situacions amb més detall. Aquí ens centrem en el patró d’afartaments.

El paper de l’alimentació durant l’abordatge

L’alimentació pot aportar regularitat i reduir els períodes prolongats sense menjar. En els tractaments psicològics específics es treballen àpats i refrigeris regulars, adaptats a la persona [2]. Un dietista-nutricionista amb experiència en trastorns alimentaris pot acompanyar aquest treball dins de l’equip [3].

La pauta s’acorda segons les necessitats i la situació clínica. Pot incloure recuperar horaris, revisar les regles rígides sobre aliments i resoldre dificultats quotidianes a l’hora de menjar. No cal començar amb una llista universal d’aliments permesos o prohibits.

Intentar aprimar-se amb una nova dieta restrictiva durant el tractament pot alimentar el cicle d’afartaments. Per això, perdre pes no és un objectiu del tractament en si [2].

Si tens una altra malaltia que requereix ajustos alimentaris, l’equip els pot coordinar amb qui la tracta. La prioritat és que les indicacions siguin compatibles entre si i que el seguiment no augmenti el malestar. No facis canvis bruscos pel teu compte per compensar un episodi.

Com s’aborda amb ajuda especialitzada?

La psicologia especialitzada dirigeix el tractament del trastorn per afartament. Les guies clíniques recomanen intervencions psicològiques específiques, entre les quals hi ha l’ajuda guiada i la teràpia cognitivoconductual centrada en els trastorns alimentaris [2]. L’elecció es fa després de valorar la persona.

En aquest treball s’examinen els factors que mantenen els episodis i es busquen maneres de respondre-hi. També es poden abordar el malestar, la vergonya i les preocupacions pel cos. El suport nutricional acompanya la recuperació d’una relació més estable amb l’alimentació [2][3].

Hi ha altres enfocaments, com la teràpia EMDR, que s’està començant a estudiar en aquest trastorn [4].

Medicina pot revisar l’estat físic i altres necessitats de salut, inclosos els riscos que no es veuen a simple vista [5]. Si cal, també hi participa psiquiatria. La coordinació evita que cada professional doni missatges contradictoris sobre el menjar. La persona ha de poder plantejar dubtes i participar en les decisions sobre la seva atenció [2].

El que veiem a consulta

Veiem que moltes persones arriben amb el dubte de si estan «exagerant». Sovint han intentat compensar el que ha passat amb noves regles i això els ha deixat més cansament i culpa. Demanar una valoració és un pas raonable quan et preocupa la relació amb el menjar.

També veiem que costa parlar del que passa per por que la resposta se centri en el pes. Podem començar per com et sents, què ha canviat en la teva rutina i quin suport busques. L’equip t’ha d’escoltar abans de proposar una pauta.

Un altre dubte freqüent és si el suport nutricional substitueix la teràpia. Forma part d’un treball coordinat, mentre que Psicologia dirigeix l’abordatge del trastorn. Si ja reps atenció, comparteix amb l’equip qualsevol recomanació alimentària nova perquè tothom treballi amb el mateix objectiu [2].

Com demanar una primera valoració

Pots explicar al metge de capçalera que els episodis es repeteixen, que sents que perds el control i que et generen malestar. No cal que preparis una descripció detallada del que has menjat. N’hi ha prou d’explicar com t’afecta i demanar orientació cap a un equip especialitzat [2].

Si prefereixes començar per un professional de psicologia amb experiència en trastorns alimentaris, pregunta com coordina l’atenció mèdica i nutricional. Aquesta coordinació és important si hi ha senyals físics, altres malalties o indicacions alimentàries prèvies.

Si t’ajuda, una persona propera et pot acompanyar a demanar hora. Tu decideixes què li expliques i fins a quin punt. La primera trobada serveix per escoltar-te, valorar riscos i acordar un pas següent.