Pica: què és aquest trastorn i quan cal demanar ajuda

Què és la pica?

La pica descriu la ingestió persistent de substàncies que no són aliments ni aporten nutrients. Segons el Manual Merck, els criteris clínics contemplen una conducta d’almenys un mes, inadequada per al desenvolupament de la persona. També comproven que no formi part d’una pràctica culturalment acceptada [1]. Un episodi aïllat no permet posar cap etiqueta.

La valoració té en compte altres afeccions i si la conducta necessita una atenció pròpia [1]. Convé explicar amb precisió què s’ha ingerit i quan, sense intentar deduir el diagnòstic a casa. La pica no es defineix per la preocupació pel pes o la imatge corporal, tot i que pot coexistir amb altres dificultats alimentàries. A la guia general dels trastorns de la conducta alimentària expliquem altres trastorns.

Si es repeteix la ingestió d’alguna cosa que no és menjar, el primer pas és esbrinar què ha passat i valorar-ne el risc.

Quins senyals van més enllà d’una curiositat puntual?

La repetició importa més que una escena cridanera. Mereix una consulta quan la ingestió torna a passar, es manté en el temps o és difícil de prevenir. També cal explicar si hi ha dolor, restrenyiment, vòmits o canvis en l’alimentació. La ingestió de determinades substàncies pot causar intoxicació, infecció o obstrucció intestinal [1].

No esperis que apareguin símptomes si el que s’ha ingerit podria ser tòxic o causar una obstrucció [1]. Que al principi no hi hagi molèsties no descarta el risc.

La pregunta útil és si la conducta continua i quin material podria haver ingerit la persona. Mantenir aquest material fora del seu abast pot reduir el risc que el torni a ingerir, però no substitueix la valoració. Si hi ha menors, evita els retrets i demana ajuda al pediatre; la informació de les persones cuidadores és valuosa per entendre la situació.

Quan forma part del desenvolupament infantil?

Durant la primera infància, dur-se objectes a la boca forma part de l’exploració. El diagnòstic de pica no s’estableix en menors de dos anys només per aquest comportament [1]. L’edat, la persistència i què s’ha ingerit realment canvien la valoració.

Si la conducta es repeteix, parla’n amb el pediatre: pot revisar el desenvolupament, l’estat nutricional i si calen altres professionals. Si et preocupa com menja en general, la guia d’alimentació infantil et pot orientar.

En un infant més gran tampoc no n’hi ha prou d’observar que es posa coses a la boca. El pediatre distingeix l’exploració, la conducta persistent i altres possibles problemes. No convé esperar un mes per consultar si hi ha risc físic: el termini serveix per diagnosticar, no per esperar.

A qui pot afectar?

La pica pot aparèixer en diferents etapes. S’ha descrit durant l’embaràs i també juntament amb l’anèmia ferropènica; la relació causal no és clara [1]. No es limita a una edat ni a una sola condició.

Un estudi dels CDC dels Estats Units va incloure més de 4.700 infants de dos a cinc anys. Va trobar pica en el 23 % dels que tenien autisme i en el 8 % dels que tenien altres dificultats del desenvolupament, en comparació amb el 3,5 % de la resta [2]. És una associació en la població estudiada, no una prova per identificar una persona concreta. Algú sense aquestes condicions també pot necessitar una avaluació.

Si la conducta apareix durant l’embaràs, informa’n l’equip sanitari. Podrà valorar la seguretat del que s’ha ingerit i comprovar si hi ha alguna carència [1]. Si apareix juntament amb una condició del desenvolupament, l’atenció s’ha d’adaptar a la comunicació i les necessitats d’aquesta persona [1].

Quin paper té l’alimentació?

La valoració nutricional ajuda a detectar carències i a revisar si aquesta conducta ha reduït l’alimentació habitual. Una revisió sistemàtica de 89 estudis, publicada a BMC Oral Health, va trobar una associació forta entre pica i anèmia o dèficit de ferro [3]. Aquesta associació no demostra que la carència expliqui tots els casos ni que n’hi hagi prou de modificar l’alimentació.

El metge pot demanar proves segons la història i el material ingerit [1]. Si identifica una carència de ferro o zinc, decideix com tractar-la i com controlar-ne la resposta. A consulta podem acompanyar l’alimentació quan l’equip detecta una necessitat nutricional. Mai no proposem una pauta com a substitut de l’avaluació mèdica i psicològica.

Tampoc no convé donar per fet que una analítica normal descarta els riscos. Les complicacions depenen del que s’ha ingerit i dels símptomes [1]. Pot haver-hi una exposició que requereixi una altra exploració encara que la persona mengi prou. Convé parlar de l’alimentació després d’aclarir la seguretat immediata.

Com s’aborda la pica?

El primer contacte sol ser amb medicina de família o pediatria, segons l’edat. El professional pregunta per la conducta, el desenvolupament i les possibles exposicions. Valora les complicacions, l’estat nutricional i les proves que tinguin sentit en aquella situació [1].

Després hi pot intervenir psicologia especialitzada o un equip amb experiència en desenvolupament infantil. El suport conductual s’adapta al que desencadena o manté la conducta i a l’entorn. En una sèrie de 33 casos publicada al Journal of Applied Behavior Analysis, un tractament conductual dissenyat per a cada persona va reduir la pica almenys un 90 % en 30 d’elles [4]. El dissenya i l’aplica un equip especialitzat.

La coordinació és important: medicina s’ocupa de la seguretat i les possibles carències; psicologia o els especialistes en desenvolupament treballen la conducta. Nutrició hi participa quan cal atendre un problema alimentari o nutricional. El pla s’ajusta a l’edat i al que observa l’equip, amb la persona i les persones que en tenen cura quan correspon.

El que veiem a consulta

Un dubte freqüent és si n’hi ha prou de «menjar millor». Si hi ha anèmia, cal tractar-la. Però mirar només el plat deixa sense revisar la conducta i els possibles danys del que s’ha ingerit.

Un altre dubte és si cal esperar fins a tenir la certesa que es repeteix. No cal: explicar aviat què passa ajuda a organitzar una avaluació sense judicis. Tampoc no cal encertar el nom del problema per demanar ajuda.

També veiem preocupació per explicar la conducta a familiars o professionals. Pots dir de manera senzilla què has observat, sense atribuir motius ni culpabilitzar. En menors o persones que necessiten suport, qui hi conviu pot aportar detalls útils. L’objectiu és protegir i entendre, mai assenyalar ningú com a responsable.

Com preparar la primera valoració

Anota què ha passat, quan i quantes vegades ho has observat. Si saps quin material s’ha ingerit, comunica-ho al personal sanitari. Descriu les molèsties digestives, els canvis de gana i els antecedents rellevants. Aquesta informació ajuda a decidir si calen proves o una derivació [1].

Si pots, explica què passava abans i després de cada episodi, sense interpretar-ne la intenció. En una persona menor o amb dificultats per comunicar-se, aquest context pot orientar el suport posterior. Comparteix també quines mesures de protecció ja s’han pres. No retardis la consulta per reunir un registre perfecte.

Si la persona està embarassada, és un infant petit o té una altra condició de salut, explica-ho quan demanis hora. Així l’equip pot prioritzar i coordinar la valoració.