Vigorèxia: quan el gimnàs i el mirall es converteixen en un problema

Què és la vigorèxia o dismorfia muscular?

La dismorfia muscular descriu una preocupació intensa per la idea de tenir un cos massa petit o poc musculat [1]. Aquesta percepció pot persistir encara que altres persones vegin un cos musculat. El que mereix valoració és el patiment, el temps dedicat a comprovar l’aspecte i l’efecte en la vida quotidiana.

La revisió actual explica que el DSM-5-TR la inclou com a especificador del trastorn dismòrfic corporal [1]. Això no converteix un gust estètic ni la afició per entrenar en un diagnòstic. NICE recomana que la valoració explori amb sensibilitat el malestar amagat i com afecta la vida quotidiana [2]. Pots consultar «Por a engreixar».

La dismorfia muscular i els símptomes alimentaris poden aparèixer junts. Una metaanàlisi va trobar una associació moderada entre tots dos, amb resultats diferents segons les mostres i les eines emprades [3]. Aquesta relació no diagnostica un trastorn de la conducta alimentària. A la guia general de trastorns de la conducta alimentària expliquem quins són i quan demanar ajuda.

Per què el gimnàs i el mirall es converteixen en el centre

Una preocupació per la musculatura pot portar a comprovar el cos una vegada i una altra, comparar-se amb imatges alienes o buscar tranquil·litat preguntant a altres persones [1]. La tranquil·litat sol durar poc. Després arriben noves comprovacions o regles més restrictives, i costa gaudir del que abans era una afició.

L’entrenament també pot deixar de ser flexible. Saltar-se una sessió per cansament, feina o una trobada social pot generar un malestar intens. També pot portar a posposar compromisos per complir la rutina [1]. Convé parlar d’aquestes conductes quan causen patiment o deterioren la vida diària.

La mida dels teus músculs no mesura quant de patiment et causa la preocupació per ells.

Les xarxes mostren cossos seleccionats, poses i comparacions permanents. Una imatge pot alimentar la insatisfacció, encara que per si sola no expliqui el problema. Si un contingut et deixa revisant-te durant hores, val la pena comentar-ho en una valoració. No cal que demostris que entrenes massa per poder demanar ajuda.

Senyals que van més enllà de la disciplina

La rigidesa apareix quan entrenar, mirar-se i organitzar el menjar comencen a desplaçar el descans, les amistats o la feina [1]. Pot haver-hi enuig en canviar un pla, vergonya per mostrar el cos o por de perdre musculatura. Són motius per demanar una valoració, encara que no tinguis cap senyal urgent.

A la consulta podem revisar què significa «disciplina» per a tu i quin malestar hi ha darrere. A algú li costa explicar per què un àpat imprevist o un dia sense gimnàs resulta tan difícil. Preguntem què passaria si es canviés aquella regla, quant de temps ocupa pensar-hi i quines altres coses han quedat fora.

A qui afecta més?

La recerca sobre dismorfia muscular s’ha centrat sobretot en nois adolescents i homes joves [1]. És el grup més estudiat, i el sexe o l’edat no decideixen qui pot viure-la. Altres persones també poden viure una preocupació incapacitant per la musculatura i mereixen la mateixa escolta.

No hi ha una xifra fiable de quantes persones la viuen, perquè cada estudi usa criteris i eines diferents [1]. La pregunta pràctica és si la preocupació et fa patir o limita la teva vida, amb independència de com et vegin els altres.

Si convius amb algú que sembla atrapat en aquest circuit, parla del malestar i del que ha deixat de fer. Els comentaris sobre la seva mida, la seva força o com es veu poden no alleujar-lo. Escoltar sense discutir sobre el mirall obre millor la porta a demanar ajuda.

Quin paper té l’alimentació i quin paper no té

L’alimentació pot quedar sotmesa a horaris inflexibles, regles sobre aliments o ansietat quan un pla canvia [1]. A la consulta podem revisar situacions com pesar cada àpat, refusar un sopar fora perquè no saps què du el plat o encadenar etapes de «volum» i «definició» que mai acaben.

També pot haver-hi exercici usat per compensar el que s’ha menjat. Si el menjar s’ha convertit en una font de por, afegir regles alimentàries pot limitar encara més la vida quotidiana. La prioritat és entendre què passa i protegir la salut física juntament amb l’equip que avalua el problema.

Des de la nutrició podem ajudar a recuperar una alimentació suficient i flexible quan l’equip clínic ho indiqui. Si a més se sospita un trastorn de la conducta alimentària, NICE recomana derivar a un servei especialitzat [4]. La pauta concreta depèn de la valoració, no d’una taula universal.

El que veiem a la consulta

Podem revisar dubtes com «si deixo d’entrenar avui, ho perdré tot» o «menjar fora espatlla el meu pla». Escoltem què signifiquen aquestes frases per a la persona. No suposem que el gimnàs sigui el problema per si mateix. Ens interessa si pots triar descansar i menjar amb altres persones sense sentir que has fallat.

Abans de proposar canvis nutricionals, convé valorar què origina la dificultat. Si el centre de la dificultat és la por a veure’s petit, canviar un menú no resol aquesta por. Primer busquem una valoració de salut mental. Així evitem convertir la consulta de nutrició en un altre lloc on es reforcin regles rígides.

Com demanar ajuda i què esperar de la valoració

Comença pel teu metge de capçalera o per un professional de salut mental amb experiència en imatge corporal [2]. Explica com et sentes quan no entrenes, quant de temps penses en el teu aspecte i quines regles segueixes amb el menjar. Demanar una valoració no t’obliga a acceptar una etiqueta.

La avaluació ha d’atendre la salut mental i física. Si hi ha restricció, exercici per compensar, vòmits, laxants o diürètics, cal valorar també un possible trastorn de la conducta alimentària [4] [5]. Si uses anabolitzants o altres productes per guanyar múscul, explica quins són i com els prens.

L’equip decidirà quins professionals hi participen. Salut mental aborda la preocupació i les conductes que la mantenen; medicina valora el risc físic. La nutrició acompanya quan convé, en coordinació amb tots dos. Un equip de TCA correspon quan també se sospita un trastorn alimentari [4].

Si ets menor, busca una persona adulta de confiança per fer aquest pas amb tu. A l’atenció especialitzada es pot incloure la família o els cuidadors quan correspongui [4]. Si qui necessita ajuda és algú proper, ofereix-te a acompanyar-lo a demanar cita.

Escoltar i facilitar l’accés sol ser més útil que vigilar els seus àpats o discutir la seva imatge.

Vigorèxia, suplements i anabolitzants: què explicar a la consulta

Un suplement esportiu i un anabolitzant són productes diferents. L’Institut Australià de l’Esport proposa valorar cada suplement per seguretat, eficàcia i normes esportives [6]. L’AIS també adverteix del risc d’ingerir substàncies no permeses en competició sense saber-ho [6].

Aquesta guia no proposa suplements per tractar la dismorfia muscular. Si acumules productes o et preocupa deixar de prendre’ls, explica-ho a l’equip que et valori, sense esperar a tenir un diagnòstic.

L’ús indegut d’esteroides anabolitzants s’ha relacionat amb problemes cardiovasculars, hepàtics i canvis de l’estat d’ànim [7]. Si els uses o estàs pensant a usar-los, digues-ho a la valoració mèdica i porta els envasos o els noms dels productes.

Les dosis, els cicles i la suspensió requereixen atenció mèdica individual.

Per conèixer com es valora l’evidència dels suplements a l’esport, consulta la guia de suplements esportius. Aquesta informació no substitueix la valoració de la preocupació per la imatge corporal.